Hola GENT de la nau del misteri:
Ja feia temps que no passava per ací...Està tot igual, el gotelé de la paret te la mateixa tonalitat... I és que, en realitat, les coses mai canvien. Vull dir, les coses, el successos, els esdeveniments, els sentiments, la personalitat, mai canvia. Una cara mona sempre serà una cara mona; un egocèntric sempre ho serà també; la hipocresia sempre estarà on sempre ha estat i, asin suncesivamente.
I, per què ho se? Doncs perque no m'ho ha contat ningú.
Vas recorrent un caminet, estreteeeeet estretet, saps d'aquells que pareix que es separen en dos perque tenen herbeta enmig? doncs d'aquells, i no saps si anar per la part esquerra o dreta. Enfonçar-te ho pots fer en qualsevol moment, en ambdues parts del camí, què fem? Anar pel mig. La neutralitat, el saber estar, el saber anar. Però sempre tindras algun motiu per decantar-te per dreta o esquerra, i cauràs, t'espolses la sorra dels texans, et rentes les mans i a seguir. Caminant, sabent estar.
El saber estar et porta a que, si algú va darrere tú, l'advertixques que agafe la part del camí que no és perillosa, la que no el farà caure...En eixe moment veus a eixa persona passant pel teu costat, corrent, i diguen-te ADIÓS PRINGAO!!! t'avança i, damunt, la polseguera que alsa t'enmerda tot, de dalt avall.
Seguixes sabent estar. Callar, eixa és la paraula. Creus que arribes a un destí, no era el que més il·lusió et feia, però xica mira, bé, no està malament. I ara és quan entra l'efecte camaleònic: hi ha que camuflar-se d'alguna manera en el nou ambient, no passar desapercebut, si no SUPERVIVÈNCIA. Què esperes? Doncs estabilitat, una rutineta, una mica d'independència per a creixer, i un cercle que t'ajude, t'anime....i, què tens?...
Quantes mans has donat? Quant de temps has invertit? I, diners? Ho valia? No, però seguiràs endavant... Traure el cabet a la superficie, respirar un poquet i cap endins de nou. Nous reptes amb noves companyies, o les de sempre, no importa.
Vinga doncs, un passet més. On arribes? A ningún lloc... Jo ho compararia amb una motxilla. Per cada passet, una pedreta dins d'ella. Ja hem diguem 2, i de les grosses.
I va pesante la càrrega. I, reginte, com no, de la bona conducta i el saber estar, un passet més. Ara, què? Pot ser ara la persona nesessària sigues tú. Et desvius, dones més mans, peus si fa falta, temps, molt de temps. Ho valia? Un altre cudol a la motxilla.
Uffff quina càrrega. Cada vegada les pedretes s'acumulen al llom, vas doblante, doblante, fins que arriba un punt que caus de morros. I, quan és aquest moment? Fàcil, quan et quedes sol, quan, mires on mires, no veus ningú ni res, quan, el que fa ara els surcs del camí són les pedres de la motxilla i, de sobte un HOLA! on, seguidament s'anyadeix: podrieeeessss....... i, amb el teu saber estar cabotada i pedra a la motxilla. Però es que, realment, és el que vols. Però, a què t'agrda que quan dius tú "podrieeeeess...." estiga algú que diga " e claaaaaaaaaaaaar!!"... a tots ens agrada...no?
NO MORE WORDS
