Sentence's Anatomy

Hola amics de la nau del misteri...
Conegut és per alguns que m'agrada molt la sèrie de Grey's Anatomy. I que també, solc guardar-me els mini-monòlegs que fa Meredith tant al principi com al final de cada capitol. Bé doncs, acabe de veure el 7x22, "Unaccompanied minor"... m'ha deixat una mica tocada...Bé por ser perquè siga l'últim de la temporada, bé pel contingut o bé perque:

Siempre dije que estaria mejor sola. Tendria mi trabajo, mis amigos.
Pero, ¿Y tener a alguien en tu vida para siempre? Son más problemas de lo que vale la pena.
Al parecer, lo he superado. Y hay una razón por la que dije que estoy bien sola:

-No fue la causa por la que pensé que seria feliz a solas. Fue porque pensaba que, si yo amaba a alguien, y entonces se acababa... no lo podria hacer. Es más fácil estar solo.
Porque, ¿Y si te das cuenta de que necesitas amor y luego no lo tienes? Y, ¿Si te gusta y te apoyas en el? ¿Y si moldeas tu vida alrededor de ello y luego se derrumba?

¿Puedes sobrevivir a esa clase de dolor?
Perder el amor es como perder un órgano dañado. Es como morir. La unica diferencia es... que la muerte acaba.
¿Y esto? Podria continuar para siempre...

Pot ser, aquesta siga la raó pel que pense que aquest capítol ha sigut un dels millors de la temporada...

NO MORE GREY'S

Un conrazón dormido dejando de latir, intenta seguir y se apaga...

Y sin quere no quise, no conseguí no hice:
dejar todo a un lado.

No puedo más, dijiste, algo aquí dentro insiste:
soy un barco varado....Varado.

Perdóname, no entiendo
eso que estás diciendo, dejemos todo claro
cariño yo te quiero, pero por dentro muero

Mi estrella se ha apagado
somos barcos varados, varados,
Y ahí caí profundo al hielo en un segundo,

No hay nada más que decir
se queda conmigo esta nada
vete tranquila sigue, busca un mundo, vive,
será mejor así, se queda conmigo y me calla

Última linea junta, verso acabado punto,
miremos a otro lado, por si al final despierta
deja la puerta abierta, que se abre su agrado.

Y ahí quedó conmigo, un corazón dormido
dejando de latir, intenta seguir y se apaga

Vete tranquila, sigue, busca otro mundo, vive,
será mejor así, se queda conmigo y me calla.

Y ahí caí profundo al hielo en un segundo,
no hay nada más que decir
se queda conmigo esta nada,

Vete tranquila sigue, busca otro mundo vive
Será mejor así, se queda conmigo y me calla.

Y me faltaron versos, asumo sigo preso y
algo más que decir: NO PUEDO SEGUIR SI ME FALTAS...
(no puedo seguir si me faltas)

Última línea junta, verso acabado punto,
no hay nada más que decir, se queda conmigo esta nada.

Vete tranquila sigue, busca otro mundo, vive,
será mejor así, se queda conmigo y me calla.

Y ahí quedo conmigo, un conrazón dormido
dejando de latir, intenta seguir y se apaga...

NO MORE SONGS...LIKE THIS PLEASE...

Una de boleros...Pero dime ven

Hola amics de la nau del misteri...
Per fí... ja he pogut llegir-me l'últim llibre d'Albert Espinosa: "Si tu me dices ven lo dejo todo...Pero dime ven"
3 paraules que m'han marcat d'aquest llibre: "VEN Y VOY".
Així i tot, i com tot, he pogut exprimir el llibre una mica més i he tret algunes idees bàsiques que m'han cridat l'atenció. Molt. I, si l'autor m'ho permet, vaig a inmortalitzar-les en aquest post. Bé, ahi va:

De boleros...

++ Cuando crees que conoces todas las respuestas, llega el Universo y te
cambia todas las preguntas... (Jorge Francisco Pinto)

++ Me fascina cuando el cerebro ordena inconscientemente a la mano y
repite los pensamientos que el corazón expresa, pero que no han sido
dichos en voz alta. El pensamiento a veces es tan intenso que potencia lo
que seguramente sólo es una simple idea y te demuestra lo insertada que
está en tu mente.

++ Teóricamente, la niñez y la adolescencia duran hasta los 18 años. Aunque
yo creo que eso no es cierto; hay mucha gente que vivimos una niñez y una
adolescencia perpetua, aunque a muchos eso les fastidie.

++ Lo mejor de recordar es que puedes regresar cuando lo deseas, nadie te
puede robar o impedir eso. Quizá lo que más me impacta es que, siempre
que vuelves, el recuerdo es diferente. Y si el recuerdo es diferente, uno lo
acaba siendo también, porque ahí están tus raíces y su tus raíces cambian,
también cambiará tu tronco...

++ Es mejor perderse de pequeño...Porque si te pierdes de pequeño....No te
perderás de mayor.

++ Olvidarse de reír, un olvido imperdonable a cualquier edad. Un pecado
mortal en la infancia.

++ Siempre he creído que en la vida hay personas que te alimentan, que te
quieren y que necesitas de tal manera que cuando los pierdes nadie puede
llenar ese vacío.

++ -Estar vivo es...dar vida. Dar vida a los que te rodean. Cualquier cosa que
dé vida está viva, recuérdalo. Imagínate las vidas que han salvado esos
faros, las vidas que han evitado que se hundan en el mar...

++ -Aprendí el miedo a las caídas. Y si pierdes el miedo a las caídas, caminas
mejor y hasta puedes atreverte a correr.
Todo en la vida debería ser así. Primero caerse y luego caminar.

++ No me había dado cuenta que al subir tantas cuestas nos habíamos
situado en una elevación privilegiada. A veces, en la vida pasa lo mismo: la
dificultad de la pendiente te hace olvidar que no paras de progresar y
subir.

++ -¿Nunca has parado el mundo?
-Qué es parar el mundo?
Parar el mundo es decidir conscientemente que vas a salir de él para
mejorarte y mejorarlo. Para poder moverte y moverlo mejor.

++ ...La vida me ha recordado en numerosas ocasiones que siempre hay un
peldaño inferior al inferior y también uno superior al superior.

++ La intensidad no la marca el tiempo, sino la emoción que reside dentro de
uno.

++ El cuerpo [...] se queja con el esfuerzo, pero el dolor tan solo se mantiene
uno 4,5 segundos. Recuérdalo, el dolor es momentáneo. Es tu enemigo y tu
aliado.

Bé doncs, aquest és el meu homenatge a un llibre que, si bé és relativament curt, és intens. És el llibre que nesesitava llegir.

"SI TU ME DICES VEN, LO DEJO TODO....PERO DIME VEN"

NO MORE WORDS... BUT MORE BOOKS, PLEASE...

Un post viatger.... En el temps

Hooooola amics de la nau misteriosament cada vegada menys misteriosa:

En primer lloc vull donar la més sincera enhorabona a tots aquells que han tingut l’oportunitat d’acudir tant a la “manifestación del Sol”, com a totes aquelles que s’han organitzat arreu d’Espanya. Ja es començava a dubtar si, el espanyols, érem incapassos de muntar-ne una de les grosses, però ja es veu que sí, que es pot i s’ha fet. Enhorabona!

En segon lloc, dir que estic al tren, de tornada a casa a l’altura deeee... a veure... no se, açò és tot una jungla, i vaig a aprofitar aquesta hora per a deixar que les mans escriguin el que vulguen. Avui no hi ha cap idea concreta, encara que solament tinga una al cap, eixa no la comparteixc. Mira, ara acaba de passar el revisor per a pagar-li el bitllet... mira que es buena persona.

Bé doncs poc tinc que dir. Estic tan acostumbrada a callar que, quan tinc la nesesitat d’escriure per avorriment, no puc. Tampoc és gens fàcil contar-li res a una fulla del Word, tan blava i seca. M’abelleix fer un resum del que han sigut les festes a San Jordi 2011.

En primer lloc dir que solament he pogut estar dues vegades gaudint-les i, les d’aquest any, han sigut les millors. Em tingut de tot: Dinar Castellà, sopar multitudinari, pizzes, empanades, sobres, alcohol, festa, festa i més festa. Realment han sigut Legen... wait for it... Visca San Jordi....Dary.

Ben segura estic que mai podré oblidar aquestes festes. I em quede amb una miqueta de cadascú. Una pinzellada de “Los Garcia”; la gràcia de Bernat al pis; Frodo anant amb Sam a mordo...ANDANDO!; Juan, Raul i Malva per anfitrions i germanor de pisos; nassos oberts a causa de “retretades”; focs d’artifici que volen i d’altres que no apareixen; la Indoor Square; Informàtics embogits; corchopanes; fletxes extraviades damunt de toldos;... i així podria fer-ne una llista d’allò més extensa. Però no la faré. Encara que no ho escriga, són records que estan amb mí. TOTS el moments d’aquestes festes han sigut importants, bé perquè siga l’últim any, bé perquè han hagut de pel·lícula, o bé perquè he descobert que les oportunitats s’acaben.

El temps passa i molt ràpidament. Cada moment, cada segon, cada mirada s’ha d’aprofitar al màxim. Ara ja ho se, si. Ara ja se que mai retrocediré per a rependre aquelles oportunitats perdudes. I és com diuen: no t’en penedeixes del que has fet malament si no, del que no has pogut fer. Quan veus allunyar-se tot allò que, per circumstàncies alienes a tu o no, has deixar anar, veus també com trossets de tu corren darrere d’aquelles oportunitats. I cada vegada estan més lluny. Lluny d’aconseguir reprendre els moments passats com lluny per recol·lectar els fragments de “tu” que volen.

Ara, he tingut que canviar un munt de plans. Moments futurs que ja tenia més que assimilats, més que entesos i amb un munt d’il·lusions ficats amb ells. Per perdre oportunitats. Ja se que, fa poc, he escrit un post un poc de tots aquests temes, però es que no tinc altra cosa al cap. Oportunitat. Quina paraula.

I bé, res més que dir. Solament que si alguna cosa es pot aprendre de 4 dies de festa a tope i borratxeres varies es que:

-Tot s’acaba però sempre hi ha un fil que et permet recordar, almenys, el final perfecte.

-Després de un punt i apart, sempre hi ha un nou inici. No sabem quin, però ahi està.

-Hi ha moments en la vida de tothom, que es poden englobar en la temàtica de “menudalles especials” , que et poden canviar la perspectiva de tot i fer-te escriure un post quasi sense sentit al tren.

Si, pot ser eixa és la conclusió exacta per a aquest post. Records, nous reptes i desil·lusions.

I, realment, el que pitjor duc no són les desil·lusions que m’hagi pogut endur, si no que mai es sabran perquè, al parèixer, solament em preocupen a mi.

Però bé, ara toca canviar. I centrar-se en el que està per vindre, perquè si no ho faig jo, qui va a fer-ho?

NO MORE CHANGES... please....

Envers l'Oasi

L'esperança s'acaba ací, supose.
Ebri del vi perdut m'esgarre ungles
i pells damunt l'arena: moriré
nu i desert somiant l'oaisi verd
d'algun somriure: cremaré la pell.

M'he fet cert en les hores que he viscut:
ara ja sé que la sang és la barca
que naufraga, els ulls cecs del terror
quan m'ature al carrer i la gent, tota,
compra rebaixes. Ja no queda res.
Si ni és això. Que l'oasi existeix
quan el desert és més profund, més gran,
inassolible. He viscut, no ho negue;
també he estat feliç i espere ser-ho,
però aquesta angoixa és qui em menja el viure,
qui els ulls m'esgarra cada dia al vespre,
quan no es possible creure en els refugis
i revisc l'esperança de l'incendi,
de tanta neu atenta a les pupil·les.

Josep LL. Roig, de l'Obra Ebri del vi perdut, 1992

Una menys...

Benvolguts amics de la nau del misteri:

La vida te lleva por caminos raros... Si, així és, i en cada caminata que ens permet fer, ens dona una oportunitat. 1 solament. Després, hi ha 2 tipus de persones: les que aprofiten eixa oportunit i les que no.

Poc hi ha que dir del primer tipus. Envetja, solament. I, del segon? Doncs que és frustrant.

Frustrant en el sentit de que, si la oportunitat que has perdut és per culpa teua, després sempre et quedarà l’espina de no saber si s’havera pogut fer alguna cosa.

Però una vegada eixa oportunitat ha volat no queda res. El buit. I la pregunta obligada és: ara què? Tants plans, tantes històries, tantes idees i somnis i després tot s’esfuma. I, si a més, estaves decidit a aprofitar eixa oportunitat, pitjor.

Realment, hi ha coses que es veuen de lluny. Tot va bè, il·lusions, dius xica, alguna cosa em diu que açò, el que siga, un examen, una servesa, una compra..., va a eixir-me bé, però no. I el cas es que ja anaves a començar “los caminos raros” però has fet tart. Si, eixes són les 3 paraules: HAS FET TART. Han tancat el bar, la tenda o no val a estudiar el dia d’abans de l’examen. És així, o ara o mai. I, segurament será mai.

I has perdut el temps. No hi ha cosa més horrible també, que notar que has perdut el temps. Si ja hi ha poc, com per anar perdent-lo.

Sinserament, i des de la meua humiltat puc dir que, si bé jo soc un gran exemple de cobardia, si alguna cosa reclama la teva atenció, en eixe momento hi ha que reaccionar. Per més extrany que siga el camí per on estas marcant les petjades, sempre hi ha un final d’aquest. I és això el que volem. Un final. Un sol·lució, una coclusió. Però no venen soles, hi ha que anar a buscar-les.

No m’agrada donar consells, però permitiu-me l’excepció. Esperar “a veure-les caure” no. Això solament es fa amb la plutja.

Però clar, les oportunitats són momentànies. I, desgraciadament, hi ha espabilats que solament es donen compte quan ja han passat. O pot ser no. Pot ser eres ben concient del que t’estan oferint però el factor “por” és massa gran. Por que t’impedix avançar, i et deixa en un segon pla. Com vetgent els bous darrere de la barrera. Tens ganes de baixar d’ella però el bou està ahí, esperan que baixes per fer-te mal.

Bé doncs, concloent, solament dir que, després de perdre moltes oportunitats importants en esta vida, quasi que preferisc oblidar que algun dia les vaig tindre, doncs si ho pense massa, pot ser tinga més pena que altra cosa.

NO MORE WO... PPORTUNITIES

Siempre hay un trozo averiado del dia que no puedes borrar pero te gustaria...