martes, 12 de julio de 2011

Cobarde

[..] Hay que definir demasiados términos para sobrevivir. Amistad, difícil, amor, tristeza, contratiempo... bah! Son demasiados. Y aun más, sabiendo lo que cuesta conseguirlos. Son como logros en un juego de videoconsola: ahora tienes el poder de ser feliz, pero luego te despeñas por cualquier barandilla. Fuerza, valor, valentia... que pesadilla. Y, ¿reunirlos? Cuesta mas reunir el valor necesario para avanzar, que no comprender su significado y trascendencia. Cuesta conseguir la valentia necesaria como para poder avanzar con paso seguro. Confianza, si, pero en uno mismo. Y, cuanto mas te empeñas en conseguirlo, más parece que vaya a costar.
¿Enfrentarse a un situación difícil y saber, de antemano, que vas a hacer las cosas bien? Eso no existe. Miedo da pensar en avanzar y retroceder. Por eso, a veces, nos decidimos por el silencio. Silencio eterno. Una mirada baja, sombria y silencio. Y eso da pena.

Es como ese momento antes de subirte a una montaña rusa, esos microsegundos en que tu estómago te dice "vuelve a casa" y tu corazón te empuja a la vagoneta. Pero en la vida real, sueles volver a casa. Con el rabo entre las piernas y las orejas gachas.

[...] Arrepentido y enfadado. Rabioso y desdichado. [...] Y de la tristeza, ¿Qué me dices? -De esa ni hablar. Porque no hay tristeza mas grande que la que te provoca la pérdida de una parte de ti. Cuando notas que se desprende, que se aleja y no la alcanzas...cuando ves que esa parte de ti vuela, es cuando decido no hablar de tristezas. Ni de valores ni azañas, prefiero no hablar de valientes ni héroes, pues la diferencia que siento con todos ellos es la que me impulsa a decir las palabras secretas y prohibidas: ¿Dónde estás?

Mírame. [...] y, cuando no te importe, cuando vea en tu mirada que no te duele, entonces será cuando muera la parte de mi que voló.
Y, al final de todo, incluso terminaré alegrándome. Será un leve suspiro al pensar que ya no debo reunir ningun valor. [...] Aunque, si lo pienso bien, esa cobardia, ese miedo y ese valor no runido, es el que ha provocado todo.
No serás feliz. No hay principes azules, castillos o hadas madrinas. Pero confia en que todo pase. Un dia u otro, pero pasará. [...]

Y, aunque el recuerdo perdure en esa caja mágica de los secretos a la que la gente se empeña en llamar corazón, nunca llegarás a saber el final alternativo.

Fragment del mini-llibre "No dejes para mañana lo que...yas perdiste ayer, A.Moreno"

viernes, 1 de julio de 2011

Les fotos, "lo que pudo ser y fué"

Hola amics de la nau del misteri:
En èpoques de desnivell, on el punt àlgit del dia a dia està per sota el 0, el mes sensat que algú pot fer és recordar temps millors.
Perquè si mirem endavant, el futur és tan negre que, fins i tot, canta Rap i BeatBox...Solament ens queda el passat. I recordar-lo.
A què ve tot açò? Doncs fàcil. S'esta celebrant a la EPSA l'escola d'estiu per als xiquets xicotets. Els veus ahi, jugant, sense preocupacions i penses...qui poguera!! He estat observant-los una estoneta i m'han fet molta envetja. Sense preocupacions, sense angoixes i agonies...això si, el joc eixe de ficar el cap dins d'una safata amb farina...no m'acabat d'agradar, no m'agraden les emocions tan fortes.
Bé doncs, m'he ficat a recordar temps passats, aquells que, si els recordes, és perquè han sigut especials.
I tan especials que ara estic, fins i tot, trista.
No se que em suposa mes tristesa si els temps dolents o els bons. I es que en tan poc de temps han passat tantes coses bones que, de cop i volta, s'han convertit en dolentes, que havera preferit que haveren comensat mal i no recordar els bons moments.
Aquelles vesprades, matins, nits, tot. Tot el que suposa les rialles que ara tant em costen de traure. Si, ho se. Soc una persona trista, i un poc fosca. Però es que la vida és així. Un dia estas a la cima i al següent estàs intentant esbrinar que ha ocorregut per a que tot haga fet un gir de 180º. I es que no se que és el que ha passat. I, quan més ho pense, menys ho se.
Eixes oportunitats de les que tant he parlat, eixa gent especial que va i ve, eixa capacitat de fer les coses bé...on estan? Involució. Si, això és el que estic fent.
Però en fi, solament he trobat una solució: veure fotos. Aquelles imatges, estàtiques, més nítides o menys, que recorden que temps passats van ser millors; que reflexen un dia de sol, un viatge o una simple tonteria... i si, m'agrada perquè se que es pot ser feliç. I jo, intentant-ho estic.
però clar, no tots els records et fan ser feliç.
Nesecite tornar al passat, tornar a fer bé el que he fet mal i espabilar. Tornar als moments que reflexen les fotografies, tornar a somriure quan t'enfoca l'objectiu, o tornar a somriure, simplement.
Però se que és prou impossible. I la resignació és molt mala.
Bé, ara ja m'he repassat totes i cadascuna de les fotos que tinc al portatil solament se m'ocorre una cosa:
E nell' ansia che ti perdo ti scatterò una foto


I no que no guanye mai una incomprensió a una muntanya de records...

No more pics....