El "Soro-Doodle"

Hola amics de la nau del misteri:
No és la primera vegada que postetge un Doodle de Google, però aquest és especial :)
No soc jo molt per la pintura, m'agrada però determinats quadres de determinants pintors (Kandinsky m'agrada molt, per exemple), doncs bé, aquest m'ha fet recordar la infància, Joaquim Sorolla. Per què la infància? Doncs perque al primer museu que vaig anar va ser a un que no recorde exactament quin ni on, però era una de les seues exposicions i recorde que em va impresionar molt. Són obres realment completes, amb colors frescs i d'estiu, i això transmiteix calidesa. A més, al ser un pintor valencià és com més "familiar".
Be doncs, avuí Sorolla faria 148 anys, felicitats mestre.
I res, fins ací el meu breu homenantge a un gran pintor valencià, que m'ha fet recordar aquell dia d'excursió del col·legi a un museu, el primer museu. Després ja va ser Segrelles, però això és una altra història.
Per cert, aquest quadre és el que recorde que vaig estar miarnt una estona llarga. No se perqué realment. Si que recorde comentar amb el mestre el fet de que si t'arrimes no es distingueixen formes i, si t'allunyes, es veu una obra d'art. :)







VELA,
Joaquin Sorolla

Parole... (I)

Hola amics de la nau...
Avuí ha sigut un dia critic... Els motius no importen, solament que ho ha sigut. D'aquells dies que desde fa temps que saps que arribaran però prefereixes pensar en "ja vindrà"... i ja ha vingut...
És sabut que les coses canvien, les situacions, la vida... tot canvia, però de vegades ho fa massa depressa i sense esperar-ho, aleshores no estás preparat. I com afrontar-ho? Parlant, paraules però no, en serio, com?
Sempre, i parlant desde l'egocentrisme, és més fàcil guardar-se els sentiments, per qualsevol motiu, be per no fer-te mal a tu amteix o bé per no fer-ne als demés (la segona rao sempre és la fotuda) però no és manera.
Realment les coses que ens molesten s'han de dir, o almenys ens creem una nesecitat de tenir que soltar tot alló que oprimeix, però costa tant... Sempre penses, "tot millorarà"... i no, no és així.
De casos se que la dita de "qui diu les veritats perd les amistats" és deveres. Creus, racionalment, que comentat els successos incòmodes vas a arreglar les coses, però no tots sabem encaixar bé les crítiques, i això fa por, molta por.
S'estima a la gent, el carinyo, i fa por perdre-ho tot. No deuria de ser aixina però ho és.
Ara, quan t'estas vetgent envoltat de nuvols i apunt de ploure, quan veus el fi, és quan te'n adones de que és massa tart, que ha passat massa temps i, quan penses PARLAR, les coses estaran tan perjudicades que resultarà un caos, ho veus desde lluny...quina por.
Sense ser ningú: parlem, conversem, acceptem les crítiques, les bones i les dolentes, però quan abans puga ser, millor; quan siga tart pot ser ja no hi haja solució.
O sino, sempre pots fer com algú que conec... Callar, engolir tot i soltar-ho a un grapat de bits, com el més gran dels covards, amagant el cap baix terra com els estrussos i pensar: si no ho veig, no està.
De boca de varies persones, ambdues molt importants, he sentit la frase de "es que si no parles no se, no soc ni adivino ni se llegir el pensament"... i tenen raó.
Quantes coses per dir i molta més por... pot ser ens asusta el futur, si això és... el que passarà després, després d'exterioritzar, d'espres de deixar caure els sentiments, tan pesats com el cement... despres de lliurar-te... i veure la fi...
NO MORE WORDS...never