Tocado y Hundido

Hola misteriosos...
Quins dies més extranys... Un dia estas al limit i al següent...estas agranant la poca pols que ha quedat de tú, la que no s'ha emportat el vent...
I, per què? Doncs no ho saps.
Quan intentes fer les coses bé a canvi esperes, com a mínim, el mateix: el bé.
Però no sempre et trobes amb el que penses que mereixes, amb el que vols. I no saps on has fallat, i ho penses, i ho penses més... i res xè! no saps el que has fet malament.
Jo ho anomene "decepcions sense sentit inesperades".
De igual forma que les "menudalles especials" et fan sentir això, especials, de vegades són tan decepcionants que són, inclus, massa grans.
Es que dius: xica, doncs jo ho he intentat, no crec que ho haja fet tan malament, en què m'hauré equivocat? -I, per més voltes que li faces, no trobes contestació. Inexplicable.
És un misteri misterios, que estic intentant resoldre.
Fent una ullada enrere es pot veure com no tot està correcte, escolta! que no som perfectes... Però si compares el pes del que pot ser correcte vs. incorrecte... a mi els comptes no s'em queden clars.
I, tots ens equivoquem, però tant? TANT?! No se jo eh...
I el més frustrant és que quan més ho has intentat pijors han sigut els resultats i, que voleu que vos diga? Aplega un punt que dius: jo no puc més ja...
I és quan et trobes a les 2h del matí sense poder dormir, a les 8h sense anar a classe i a les 14h sense gana...
Si almenys algú poguera dir-me que està malament, es podria arreglar. Perque no tots som tan roïns com semblem, és més, som mes bons del que pensen. I eixe és un altre argument que, si bé és totalment objectiu, no deixe de pegar-li voltes.
Pensar: ostras! Doncs no crec jo que l'haja fastidiat tant, no? i que semble que sí, que ho has enviat tot a la merda... això frustra molt. Al final ja no sabrem ni qui som!! I, perdre la identitat és la última cosa que s'ha de fer.
Bé doncs, concloent... doncs avuí no tinc conclusió. És tan extranya la sensació que ja no se que dir, que fer.
Si algú te alguna idea de com acabar aquest post, s'accepten sugerències.

NO MORE WORDS... ni ganes

El batre de les ales d'una papallona

Hola amics de la nau del misteri:
Avuí és dilluns... ppprrffff... quan costa arrancar després de tants dies de festa, a més, ens han llevat una hora, tants dies de risses i il·lusions... costa si.
Bé, res, solament volia fer menció a unes paraules que va dir un personatge un dia i, si eres tan friki com jo, sabras de seguida de qui parle. Aquestes paraules se'm van quedar guardadetes, tenen un gran valor, si ho penses bé... doncs, ahi va:

Els grans moments de la vostra vida no seran necessàriament les coses que feu, també seran les coses que us ocorrin.
No estic dient que no pogueu actuar per canviar les vostres vides, podeu actuar i ho fareu, però no oblideu que qualsevol dia podeu sortir de casa i la vostra vida pot canviar totalment.
L'univers té un pla, nois, i el seu pla sempre està en marxa.
Una papallona mou les seves ales i comença a ploure ... fa por pensar-però alhora és meravellós.
Totes aquestes peces en constant funcionament... assegurant-se que estiguis exactament on has d'estar, exactament quan has d'estar ahi, en el moment adequat i en el lloc adequat ...

Mola eh?!
Quànta raó! Perque si, pots actuar per canviar el rumb de la teva història, però jo afegiria:
Intenta SABER estar on deus estar, SABER el que tens que fer en cada moment... Perque SOMIAR ÉS GRATIS PERÒ, DE VEGADES, ET COSTA CAR.
No econòmicament parlant, està clar, però pot ser si emocionalment.
Una papallona mou les seves ales i comença a ploure a l'altra part del mon... imagina't si les ales les mou justament al teu costat, què hi pot passar?
Com a reflexió m'agradaria afegir que una papallona a mogut les ales al meu costat, tot seguix en constant funcionament, però no estic exactament on he d'estar, ni quan, ni moment...
Equivocar-se és de savis, però, al igual que els somnis, les equivocacions poden eixir-te cares.
M'agradaria equivocar-me... si, més. Equivocar-me i adonar-me'n de que res és com jo pensava, que tot pot sortir endavant... però si bé no se com solucionar-ho, tampoc és que faci res per a evitar-ho, si no, llegeix sis entrades més endarrere....
Concloent, m'atrevixc a dir que si no se'm fa tart... m'atreviré i espere que tots els errors que he pogut pensar foren simples vacilacions mentals 'dullunseres'.

No more words... to the future

Alguna vegada t'han...?

Hoooola amics de la nau misteriosa enmisteriada (si, m'agrada inventar paraules)...
Estava de... bé, no cal especificar on estava...El cas, que estant de rutina diaria, i pensant, molt, com sempre, m'han vingut al cap un munt de coses que, si bé de totes no n'estic orgullosa, per algun motiu estan ahi i les recorde.
No seria res especial si aquestes coses no comencessin, totes elles, per " a mi també m'han...". N'heu tingut alguna vegada algún d'aquests? Pensem-ho...
Dins de la meua filosofia, li cap més importància al que et demostren, abans al que u mateix puga demostrar. No en parle de "el que diran" si no, del que t'han dit, que sense vacil·lació, és molt més important.
A tots ens "han dit" o ens "han fet" o ens "han manat". Però, quina importància té? Doncs fàcil: és el dia a dia. El dia a dia que "t'ha" fet en algun moment canviar d'opinió, o t'ha desvelat algún secret o t'ha decepcionat.
Però crec que ho estic enfocant malament. Retrocedim al "a mi també m'han".
Doncs he recordat un munt de coses, no se perqué realment, crec que estic tornant-me varilla, de coses que m'han fet o bé pensar, riure o fins i tot plorar.
Pot semblar una estupidesa, pensant-ho bé, però les coses que sempre recordaras amb aquest inici serà perque han sigut importants.
Doncs com aquell joc del "JO MAI HE":
CARA DE POCKER:
A mi també m'han dit: perdona, la pell de burro no trasparenta...
escolta, tens un moc, sona't.
uf, no he estudiat gens... pam, un 10!
ENFADAR:
A mi també m'han fet enfadar amb: si tan important és, fes-ho tú.
perdona, però jo això ja ho se.
no, es que jo faig el que vull i, si t'emprenya, tens 3 feines...
PLORAR:
A mi també m'han fet plorar amb: doncs ja s'acabat.
ja no torne / ja no hi soc
metides tan explicites que m'ha fet fins vergonya
es que has suspés...
I, SOBRETOT, RIURE:
A mi també m'han fet riure amb: No te toqueeeeeeeeeees!
3 paraules
un comentari sense sentit, fora de lloc i de to**
agraïnt-me un favor
agafar-me de la mà
un altre somriure
la confiança
un viatge estupid
un reagal... y, asin, susesivamente.
I la llista que no acaba. Conclusió: si a tu també t'han fet riure, o sentir agust, o traure almenys un somriure en un dia crític, xè! a tu també t'han! A tots ens "han" alguna vegada i, escolta, d'allò més entretingut.
Aquesta ratllada d'avuí la dedique a tots aquells que "m'han" en algun moment en la seva vida per a que sapien que me'n recorde, no de tots, ni dels "m'han" simples, sino dels importants, aquells que no puc incloure tots ací, però que estan guardadets.
Perque a mi també m'han dit " postetja alguna estupedesa"... NO MORE WORDS

____________________________________________________________________
**ANNEX: comentaris com "prendete fuego, siempre", "multiracial", "si plas plas", "o-lÉ!"

MENUDALLES ESPECIALS

Hola amics de la nau del misteri…

Ultimament estic d’allò més inspirada, per què? Doncs per que augure temps de canvis. No se, com que em fa pensar que les coses són una mica distintes a com ho eren solament fa mig any. Tampoc no se si això és bo o no, però jo ho veig així.

Quan ja dus molts de temps fent un montó de coses mentre passa la vida, et dones compte de que hi han unes coses més importants que d’altres. Com per exemple pots donar-li tota la importància de mon a una simple discussió, en quan solamen ha sigut això, una simple discussió. Aquestes coses solament succeïxen perque les coses són importants. Tot és important i tot això et composa.

Encara, si bé ho pense, hi ha moments, assumptes, converses, que importen més que d’altres… Jo ho anomene “detalls quotidians”. I quan dic detalls dic xicotets moments, segons, microsegons, que et fan reflexionar i pensar “eh, açò és important”. Pot ser solament per a tú, però solament per això, perque t’importa a tú, ja ho és.

Detalls de la vida que si bé ho mires no en passen tots els dies. Dies d’aquells monòtons i rutinaris, dels que solament esperes que acaben per a dir: ppprrrffff…. Sofà! No en parle d’aquests. Parle d’aquells que que semblen “normals” i acaben siguent una odisea. I, pensem-ho bé, les coses que fan que un dia siga interessant no tenen perqué ser grans o costoses, ni molt menys difícils.

Parle d’aquelles coses que et fan sentir especial, un segon, un microsegon, el que pot durar un esmorsar o el que pot durar un café… Una simple mirada o un simple correu electrònic ja poden fer que un dia siga, com a poc, distint a la resta.

Aquelles menudalles que es queden gravades a foc i les recordaras durant molt de temps, pot ser no per a tota la vida, però si per un llarc temps, durant el qual et sentiras especial, perqué aquell dia, en aquell momento ho vas ser, especial. O millor, et van fer sentir especial.

Sí. Trobar-te 20€ al carrer és un instant d’emoció que dura molt poc, una petita cosa que et fa sentir especial, però no deixem de reconeixer que si algú et fa sentir déu per un segon, és molt més emocionant, amb 20€ menys a la butjaca, però especial. I no podem negar que a tots ens agrada sentir-se una mica especial en algun momento de la seua vida, i quants més moments, molt millor.

Doncs bé, aquesta és la meua reflexió de hui: aquelles petites coses, de les quals ja parla un gran monologuista. Aquelles, tan menudetes, que solaments tú les percibeixes i les sents i les guardes. Pensem amb elles, busquem-les que, de segur, hi ha un fum alvoltant però estem tan capficats amb el treball, els estudis, el dia a dia i al sobreviure que ni ens adonem. I guardem-les, perqué com dic, no en passen tots els dies.

Quina rallada la de hui!! Si, així és… Però es que 3 paraules, que es diuen en 1 segon, també és una menudalla especial que vaig a guardar per a sempre amb mí. Eixes 3 paraules inesperades que m’han fet sentir gran, important. Eixes 3 paraules que no me trobat al terra, si no que han eixit de boca d’algú… 3 paraules màgiques que fan recordar la cançó del grup “Sidecars” i, que si algún dia puc, jo també les diré… si m’atrevixc…

No more words? Not today… Three more words… pa mi saca

Disposar d'un SÓC

Hoooola amics de la nau del misteri:
En aquest moment deuria d'estar estudiant TER... o TDR... i no apetix gens. Doncs m'he ficat a veure fotos del Carnestoltes al Sarau.
És curiós veure com la gent el dia Carnestoltes es transforma. Gent que veus al dia a dia tan formal, fent-se el cafenet i jugant la partideta, i aquest dia... ai aquest dia... on queda la formalitat?
Quan et dones compte estas rodetjat d'un pallasso, una india, la novia cadaver (que és un tio) i un mexicà. I et mires a tu mateix i penses... ara mateix soc una bruixa taronja fluoresent... who cares? :D
I ho disfrutes, tot el mon disfressat i agafant rols que no són els d'u mateix, bevent com a cossacos i fent us de la disfressa, vull dir, què dus damunt? un trident? Doncs a puntxar el cul a tothom...
El problema ve quan tornes a casa. Les 9 del matí, la gent esmorsant als bars, i com fa bon dia, tots a la porta; les senyores agranant els carrers, que et veuen i s'amaguen... ei tu imagina't, un pallasso que va eixir de casa com a tal i torna que pareix el Joker... t'asustes, clar que si.
És divertit, si senyor.
Però el que a mi em crida l'atenció, com no, no és el fet de la festivitat de Carnestoltes (que si algú averigüa l'orige que me l'explique), si no la facilitat que tenim per a camuflar-se baix d'un tratge que no és el de nosaltres.
Tots sabem que a la vida tenim un rol determinat, cadascú és qui és i exerceix el seu paper, però en poder, ho canviem. Pot ser penses que disfressar-se en Carnestoltes és solament la tonteria de disfressar-se. Però pensa, què fas en aquest dia? Beus, xarres, eixes de festa... això també és pot fer amb roba de carrer, és més, ho fas tots els caps de setmana... per què la disfressa?
Sempre m'ha donat la sensació de que una disfressa, encara que siga de gos dalmata, amaga un SÓC que necesites deixar de banda almenys una nit.
I, sempre desde l'egocentrisme, pense que tots necessitem deshinibirse del SÓC que tots tenim, allò que ens dona el plaer d'anomenar-se "persona", allò que anomenem MONOTONIA.
No val a pensar que estic fent una muntanya d'una festivitat tan divertida com Carnestoltes, que jo sóc la primera que m'agrada disfressar-me, solament m'agradaria poder fer una reflexió:
Necessitem una excusa per deixar de ser "jo"... a quí no li agrade deixar de ser ell mateix, almenys per un dia, que tire la primera pedra... Sino, se'ns menja la monotonia, el saber estar que tant costa de mantenir. Jo ho relacione un poc amb l'alcohol, pensem-ho...
Però així i tot, la gràcia de disposar d'un "SÓC" és la definició que portes darrere: el "jo" de cadascú és tan important com el "tú" de la persona que tens al costat.
Definir-se, creixer i donar nitidesa a la personalitat. És el que fem dia a dia, amb cada experiència, amb cada paraula i cada punyalada trapera de la vida... I costa, costa molt... Per això una disfressa ens deixa respirar almenys una estoneta, deixar de ser u mateix per un interval de temps concret i pensar, allí fora s'està tan be... però en poder, tornaré a la closca de la que vinc i tornaré a un dia dia, que si bé no es gaire fàcil, és el meu "SÓC"... El problema vindrà quan a algú no li agrade... però això, és un altre tema.
Ara, vaig a tornar amb TER, que el meu "SÓC" esta bonegant-me ja... veus? No és gens fàcil, però almenys no vaig de bruixa ;)

No more costumes... I say... words

Parole...(II)

Hola amics de la nau del misteri...bon dia

Si em digueren que tinc la oportunitat de fer la segona part d'alguna cosa, la primera opció seria el MobWeb i la segona sería Parole-II, el retorno. Com el tema del MobWeb no es veu viable, em quede amb la segona part de l'entrada Parole(I).
I, per què? Doncs fàcil. Des d'aquell dia, que no fa massa temps tampoc, he decidit que parlant s'enten la gent. No és fàcil, però ho estic intentant. Ho estic intentant i m'estan sorgint resultats d'allò més pintorescs.
Si ja és prou difícil atrevir-se a dir tot allò que consideres necessari, més difícil són de portar les reaccions de la gent.

Després de l'exeperiment sociològic dut a terme en mi mateix, he pogut recopilar distintes reaccions que més be m'han sorprés.
1.-No hi ha més sord que el que no vol escoltar: crispant, molt crispant, en el plan de em dona igual el que em digues, m'entra per una i surt per l'altra.
Motiu 1 per a mantenir la boca tancadeta: per a que passen de tu, calla, eres massa important per no ser escoltat.
2.-No vull entendre: desesperant és quan expliques una cosa, o intentes fer-ho i "r que r", no es volen donar compte del que estas diguent. Primer penses que és una confusió però després ja et cones compte que no volen entedret, be per convinència o be per que no dona la santa gana. Ací és quan entra en joc una part important: si no ho vol entendre és perque no convé... si no li convé i ho expliques segur que algu acaba ferit...
Motiu 2 per a mantindre la boca tancadeta: no voldria perdret...
3.-Quan parles massa: i et dones compte que has perdut tota la gràcia a meitat conversació... és otra movida, dius i quedes com el cul.
Motiu 3: calladets estem mes guapots.
4.-Quan parles massa poc: es que se segur que et passa alguna cosa, però no m'ho vols contar... la llet! m'acabe d'alsar, què vols que et diga!!?? encara no he vivit avuí! deixa que passe alguna cosa!
Motiu 4: Pareix que al terme mig està la gràcia.
5.-Quan has dit tot el que pensaves, ha sorgit efecte però no et quedes satisfet... S'han quedat moltes paraules al tinter, segurament no haurà sigut culpa teva però et queda tant per dir i no veus el moment de fer-ho (tenim la variant sensilla i la variant mixta que és aquesta juntament amb la 2).
I ho tens ahi com una espineta, perque saps que no vas a poder dir tot el que t'ha quedat, i espere que siga culpa teva el que no pugues, no culpa de l'altra persona, que sino, no és una espineta, és una raspa de pescao, pero de pescao de los grandes.
I segurament no acabaras mai aquella conversa a la que ja has ficat nom: "la conversa pendent" (jo en duc 2 entre mans)... sempre et penediras per no haver-ho aconseguit, per tot allò que és va quedar per fer a causa d'una conversació pendent, per tot allò que no es va entendre en l'intent de conversació... però no passa res, vull dir, si tot queda be, possiblement algun dia acabaras la conversa..-penses-, però no voldras tornar a aquella mísera conversació, perque al pas del temps per a tu seguix sent molt important, però per a l'altra persona solament van ser banalitats momentànies de ments perturbades per la polució ambiental, o alguna cosa semblant.

Tot roda al voltant de una paraula: "valor"... que és allò que realment ens fa falta... amb dos collons! I és en aquest moment quan totes les opcions ací esmentades, de la 1 a la 5 s'alineen i capum!! totes a la vegada i veus la definició de destrossa passar per davant teu... amb opció a castell de focs si pots oblidar-ho en un periode de temps menor a 1 any...

Cal dir que tot açò ni és estandard ni és personal experience, són solament moments puntuals i observacions recopilades al llarg d'un interval de temps de rang variable.
Bé doncs, si algun dia tinguera el que hi ha que tindre, vos podré contar el final, Parole (III), el desenlace...
Crec que el fil d'aquesta entrada acaba ací... no more parole...