Hola amics de la nau del misteri...
...Hi havia, quan jo era menudeta, un joc de la Atari que consistia en un fons de color, un avionet que disparava i cosetes per a anar matant...Bé doncs, el fons es movia, molt, i si tocava el color rosa intens maretjava. L'avionet quet i el voltat es movia... Avançava...
Veus avançar el teu voltant i vas quedant endarrere. Cada pas un assoliment...i et quedes enrere fins que et colpeges d'esquena amb el mur del final, destrosses la cua de l'avionet i, a la barra de dalt de la pantalla, et diu A LIFE LESS... Si, has perdut.
Recolzat al mur mires al cel i penses, és el mateix per als de davant que per als de darrere no? I et sents menut, molt menut, i en cada fracàs més menut.
I, un dia, te n'adones que has trionfat, has pogut passar-te la pantalla del joc que tan ràpidament es movia al teu voltat... Però l'endarreriment et provoca que no tingues ningú amb quí cel·lebrar-ho...doncs ja es va celebrar en el seu dia i tu no estaves convidat.
T'enfades una mica, i no et sents creixer...I tot el que nececitem és creixer, volar del niu, que ens donen les ales... Però, mentre tots han volat, tu seguixes a la cua, esperant el torn per saltar, doncs t'havies endarrerit.
Si, cal paciència i a poc a poc... Si et sents capaç, clar està. Però quedar-te sol, al final d'una cua inmensa, mirant al cel i pensant que, aquest, no és el teu, no expresa ninguna confiança. L'has perdut, i la paraula serà sempre NO.
No, un monosilab que pot ser tan positiu i, a la vegada, pot fer tant de mal... Doncs, segurament, són eixos NO els que et faran retrocedir i t'impedeixen avançar... i et sents retrocedir, retrocedir, fer-te menut, i menut...i desapareixer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario