Parole... (I)

Hola amics de la nau...
Avuí ha sigut un dia critic... Els motius no importen, solament que ho ha sigut. D'aquells dies que desde fa temps que saps que arribaran però prefereixes pensar en "ja vindrà"... i ja ha vingut...
És sabut que les coses canvien, les situacions, la vida... tot canvia, però de vegades ho fa massa depressa i sense esperar-ho, aleshores no estás preparat. I com afrontar-ho? Parlant, paraules però no, en serio, com?
Sempre, i parlant desde l'egocentrisme, és més fàcil guardar-se els sentiments, per qualsevol motiu, be per no fer-te mal a tu amteix o bé per no fer-ne als demés (la segona rao sempre és la fotuda) però no és manera.
Realment les coses que ens molesten s'han de dir, o almenys ens creem una nesecitat de tenir que soltar tot alló que oprimeix, però costa tant... Sempre penses, "tot millorarà"... i no, no és així.
De casos se que la dita de "qui diu les veritats perd les amistats" és deveres. Creus, racionalment, que comentat els successos incòmodes vas a arreglar les coses, però no tots sabem encaixar bé les crítiques, i això fa por, molta por.
S'estima a la gent, el carinyo, i fa por perdre-ho tot. No deuria de ser aixina però ho és.
Ara, quan t'estas vetgent envoltat de nuvols i apunt de ploure, quan veus el fi, és quan te'n adones de que és massa tart, que ha passat massa temps i, quan penses PARLAR, les coses estaran tan perjudicades que resultarà un caos, ho veus desde lluny...quina por.
Sense ser ningú: parlem, conversem, acceptem les crítiques, les bones i les dolentes, però quan abans puga ser, millor; quan siga tart pot ser ja no hi haja solució.
O sino, sempre pots fer com algú que conec... Callar, engolir tot i soltar-ho a un grapat de bits, com el més gran dels covards, amagant el cap baix terra com els estrussos i pensar: si no ho veig, no està.
De boca de varies persones, ambdues molt importants, he sentit la frase de "es que si no parles no se, no soc ni adivino ni se llegir el pensament"... i tenen raó.
Quantes coses per dir i molta més por... pot ser ens asusta el futur, si això és... el que passarà després, després d'exterioritzar, d'espres de deixar caure els sentiments, tan pesats com el cement... despres de lliurar-te... i veure la fi...
NO MORE WORDS...never