Somnis venen, somnis van

I, de tant en tant, res costa somiar,
si ni de res importa el color del pijama,
ni si el portes posat, com si te'l vols llevar,
jo, del meu somni, en soc l'ama.

De fosc prefereixo pintar l'escena,
més fàcil és d'imaginar en la penombra,
si bé per mí és real com l'arena
al vindre la claror, moro de pena.

Tant s'imagina, tant és pensa, tant es somia...
Que distinguir la realitat ja costa.
Però més costa realitzar-ho,
fer-se realitat, solament pensant-ho.

Què llargues les nits de somnis!
I que difícils els dies de claror.
Però sempre queda l'esperança,
d'un ciri, una estrel·la, d'un desig...

I ja sembla que solament queda esperar.
A la vora d'una lleixa que t'anima a saltar.
Però que no ho faras, per somiar...
Perque als somnis, com al bressol, la protecció t'abraça.

La incertesa i la por, t'abracen. Somies.
El patiment i la tristesa t'abracen. Somies.
I que siguen d'agraïr les hores mortes,
que no hagen estat perdudes.

I, de tant en tant, res costa somiar.
De tant en tant. Solament.
Perque no és el mateix un somni en la vida
que una vida de somnis.


Somiar és gratuït... Pero, de vegades, ens resulta molt car.

NO MORE POEMS....