Hola amics de la nau del misteri...

Ja fea temps que no escrivia. No se per què la veritat. Sempre m'ha agradat deixar caure relats sense
massa fundament però subliminals, o almenys ho són per a mi. Però avuí hem senc inspirada i dius:
tinc un pc, un blog po si, pos escric... :P

Si bé tampoc no tinc tema per comentar, diré que últimament m'he dedicat a recorrer la xarxa de
xarxes en busca de...com dir-ho? Paraules profundes? Sí, això és, alguna cosa que es relacionara
amb el que senc, alguna cosa que poguera expresar la sensació diaria que hem note... Però no, no ho
he conseguit. És una cosa extranya, la veritat; Tots els dies la mateixa rutineta, als mateixos llocs,
amb la mateixa gent...i m'encanta. No obstant hi ha dies que m'agrdaria xisclar els dits i estar a un lloc com El Caire, per exemple... i per què no?

O agafar el cotxe i fer carretera fins que t'agafe rampa al peu dret i confondre la posta de sol amb la muntanya més propera... escapar. Escapar i cridar molt fort i molt alt el que siga, obrir els brassos i cridar... Que idilic no? Doncs si, ho és, però m'agrada.

O millor, amaneixer a una platja, tapadeta amb una manta a quadres amb flecs i decidir en anar a casa perque les senyores estàn aplegant a la platja amb els estris: parasol, cadiretes, banyadors i un llarg etc. i per què no?

I les conversacions aquelles que duren hores, i acabes assabentan-te de secrets del teu conversador i et sents gran per que ara eres el guardià dels sentiments d'una altra persona. Confiança. En si mateix.

I deixar que les coses se'n vatjen de les mans... Saps eixos moments que penses “l'estic cagant” i
dius “o igual no” però si que l'estas cagant però seguixes... Després les sol·lucions venen com venen però t'has llançat i ja no pots retrocedir, ja està fet i no te'n penedeixes.

Llibertat. Pregar perque res et nugue a una cadira o sofà i correr, lluny i no tenir lloc on descansar. Botar les 6000 rpm. Accelerar i de cop i volta... Frenada, uff se m'havia oblidat deixar el rellotge a casa... Desconnexió. I accelerar.

Ser independent per un dia. Un sou, un cotxe, un treball (de deveres), una casa... Anar al gimnàs,
fer-te el sopar, veure una pel·li al sofa i dormir-te, abrassat al comandament a distància.

Agafar el primer vol del dia de l'aeroport de l'Altet. Pesar una motxilla que duu un raspall de dents i un llibre i volar. Quan et dones compte estàs a Madrid, no? Però ja has volat. Volar. Notar la presió de l'avió i pensar, qui hem manaria? Anar a la Plaça del Sol fer-te un capuccino i tornar.

Coneixer algú. Novetats. Impresions. Donar-li la mà al primer que et passe pels nassos, presentar-te normalment i convidar-lo a un café. Pots aprofitar la breu estança a Madrid. Intercanviar-se el telèfons i ser íntims amics per sempre més...

Adrenalina. Fer un desencs de tropecents metres, tú, els arnesos, la motxilla i la muntanya. Acabar a una cascadeta perduda enmig del barranc banyan-te en pilotes i pensar en quedar-te a viure allí. Serà el meu lloc secret, penses. I ho és. I de segur que tornes.

Bondat i honradesa. Decidir adopat un gosset a una protectora...i tornar a casa en 5 bestioletes. Hem miraven amb aquella careta.... diries... Passar-te un dia decidint el noms dels gossets i acaben diguent-se: Cuqui, Xispa, Simba, León i... i... Ramona.

Demència. Acabar el dia postetjant a un blog desconegut, a la 1:30 del matí, mentre escoltes MUSE o algun altre grup alternatiu, tancar el post, publicar-lo i sentir-te satisfet. Has acabat el dia podent expresar-te i et sents satisfet...

Esperança: pensar que algún dia tota aquesta llista de desgavells podrà ser complida.
Entusiasme: el poder saber amb sertesa que, per a totes aquelles demències que vullga fer, sempre hi haurà algú allí per a animar-me a fer-ho.

I said...