En èpoques de desnivell, on el punt àlgit del dia a dia està per sota el 0, el mes sensat que algú pot fer és recordar temps millors.
Perquè si mirem endavant, el futur és tan negre que, fins i tot, canta Rap i BeatBox...Solament ens queda el passat. I recordar-lo.
A què ve tot açò? Doncs fàcil. S'esta celebrant a la EPSA l'escola d'estiu per als xiquets xicotets. Els veus ahi, jugant, sense preocupacions i penses...qui poguera!! He estat observant-los una estoneta i m'han fet molta envetja. Sense preocupacions, sense angoixes i agonies...això si, el joc eixe de ficar el cap dins d'una safata amb farina...no m'acabat d'agradar, no m'agraden les emocions tan fortes.
Bé doncs, m'he ficat a recordar temps passats, aquells que, si els recordes, és perquè han sigut especials.
I tan especials que ara estic, fins i tot, trista.
No se que em suposa mes tristesa si els temps dolents o els bons. I es que en tan poc de temps han passat tantes coses bones que, de cop i volta, s'han convertit en dolentes, que havera preferit que haveren comensat mal i no recordar els bons moments.
Aquelles vesprades, matins, nits, tot. Tot el que suposa les rialles que ara tant em costen de traure. Si, ho se. Soc una persona trista, i un poc fosca. Però es que la vida és així. Un dia estas a la cima i al següent estàs intentant esbrinar que ha ocorregut per a que tot haga fet un gir de 180º. I es que no se que és el que ha passat. I, quan més ho pense, menys ho se.
Eixes oportunitats de les que tant he parlat, eixa gent especial que va i ve, eixa capacitat de fer les coses bé...on estan? Involució. Si, això és el que estic fent.
Però en fi, solament he trobat una solució: veure fotos. Aquelles imatges, estàtiques, més nítides o menys, que recorden que temps passats van ser millors; que reflexen un dia de sol, un viatge o una simple tonteria... i si, m'agrada perquè se que es pot ser feliç. I jo, intentant-ho estic.
però clar, no tots els records et fan ser feliç.
Nesecite tornar al passat, tornar a fer bé el que he fet mal i espabilar. Tornar als moments que reflexen les fotografies, tornar a somriure quan t'enfoca l'objectiu, o tornar a somriure, simplement.
Però se que és prou impossible. I la resignació és molt mala.
Bé, ara ja m'he repassat totes i cadascuna de les fotos que tinc al portatil solament se m'ocorre una cosa:
E nell' ansia che ti perdo ti scatterò una foto…
I no que no guanye mai una incomprensió a una muntanya de records...
No more pics....
No hay comentarios:
Publicar un comentario