Disposar d'un SÓC

Hoooola amics de la nau del misteri:
En aquest moment deuria d'estar estudiant TER... o TDR... i no apetix gens. Doncs m'he ficat a veure fotos del Carnestoltes al Sarau.
És curiós veure com la gent el dia Carnestoltes es transforma. Gent que veus al dia a dia tan formal, fent-se el cafenet i jugant la partideta, i aquest dia... ai aquest dia... on queda la formalitat?
Quan et dones compte estas rodetjat d'un pallasso, una india, la novia cadaver (que és un tio) i un mexicà. I et mires a tu mateix i penses... ara mateix soc una bruixa taronja fluoresent... who cares? :D
I ho disfrutes, tot el mon disfressat i agafant rols que no són els d'u mateix, bevent com a cossacos i fent us de la disfressa, vull dir, què dus damunt? un trident? Doncs a puntxar el cul a tothom...
El problema ve quan tornes a casa. Les 9 del matí, la gent esmorsant als bars, i com fa bon dia, tots a la porta; les senyores agranant els carrers, que et veuen i s'amaguen... ei tu imagina't, un pallasso que va eixir de casa com a tal i torna que pareix el Joker... t'asustes, clar que si.
És divertit, si senyor.
Però el que a mi em crida l'atenció, com no, no és el fet de la festivitat de Carnestoltes (que si algú averigüa l'orige que me l'explique), si no la facilitat que tenim per a camuflar-se baix d'un tratge que no és el de nosaltres.
Tots sabem que a la vida tenim un rol determinat, cadascú és qui és i exerceix el seu paper, però en poder, ho canviem. Pot ser penses que disfressar-se en Carnestoltes és solament la tonteria de disfressar-se. Però pensa, què fas en aquest dia? Beus, xarres, eixes de festa... això també és pot fer amb roba de carrer, és més, ho fas tots els caps de setmana... per què la disfressa?
Sempre m'ha donat la sensació de que una disfressa, encara que siga de gos dalmata, amaga un SÓC que necesites deixar de banda almenys una nit.
I, sempre desde l'egocentrisme, pense que tots necessitem deshinibirse del SÓC que tots tenim, allò que ens dona el plaer d'anomenar-se "persona", allò que anomenem MONOTONIA.
No val a pensar que estic fent una muntanya d'una festivitat tan divertida com Carnestoltes, que jo sóc la primera que m'agrada disfressar-me, solament m'agradaria poder fer una reflexió:
Necessitem una excusa per deixar de ser "jo"... a quí no li agrade deixar de ser ell mateix, almenys per un dia, que tire la primera pedra... Sino, se'ns menja la monotonia, el saber estar que tant costa de mantenir. Jo ho relacione un poc amb l'alcohol, pensem-ho...
Però així i tot, la gràcia de disposar d'un "SÓC" és la definició que portes darrere: el "jo" de cadascú és tan important com el "tú" de la persona que tens al costat.
Definir-se, creixer i donar nitidesa a la personalitat. És el que fem dia a dia, amb cada experiència, amb cada paraula i cada punyalada trapera de la vida... I costa, costa molt... Per això una disfressa ens deixa respirar almenys una estoneta, deixar de ser u mateix per un interval de temps concret i pensar, allí fora s'està tan be... però en poder, tornaré a la closca de la que vinc i tornaré a un dia dia, que si bé no es gaire fàcil, és el meu "SÓC"... El problema vindrà quan a algú no li agrade... però això, és un altre tema.
Ara, vaig a tornar amb TER, que el meu "SÓC" esta bonegant-me ja... veus? No és gens fàcil, però almenys no vaig de bruixa ;)

No more costumes... I say... words