Envers l'Oasi

L'esperança s'acaba ací, supose.
Ebri del vi perdut m'esgarre ungles
i pells damunt l'arena: moriré
nu i desert somiant l'oaisi verd
d'algun somriure: cremaré la pell.

M'he fet cert en les hores que he viscut:
ara ja sé que la sang és la barca
que naufraga, els ulls cecs del terror
quan m'ature al carrer i la gent, tota,
compra rebaixes. Ja no queda res.
Si ni és això. Que l'oasi existeix
quan el desert és més profund, més gran,
inassolible. He viscut, no ho negue;
també he estat feliç i espere ser-ho,
però aquesta angoixa és qui em menja el viure,
qui els ulls m'esgarra cada dia al vespre,
quan no es possible creure en els refugis
i revisc l'esperança de l'incendi,
de tanta neu atenta a les pupil·les.

Josep LL. Roig, de l'Obra Ebri del vi perdut, 1992