Una menys...

Benvolguts amics de la nau del misteri:

La vida te lleva por caminos raros... Si, així és, i en cada caminata que ens permet fer, ens dona una oportunitat. 1 solament. Després, hi ha 2 tipus de persones: les que aprofiten eixa oportunit i les que no.

Poc hi ha que dir del primer tipus. Envetja, solament. I, del segon? Doncs que és frustrant.

Frustrant en el sentit de que, si la oportunitat que has perdut és per culpa teua, després sempre et quedarà l’espina de no saber si s’havera pogut fer alguna cosa.

Però una vegada eixa oportunitat ha volat no queda res. El buit. I la pregunta obligada és: ara què? Tants plans, tantes històries, tantes idees i somnis i després tot s’esfuma. I, si a més, estaves decidit a aprofitar eixa oportunitat, pitjor.

Realment, hi ha coses que es veuen de lluny. Tot va bè, il·lusions, dius xica, alguna cosa em diu que açò, el que siga, un examen, una servesa, una compra..., va a eixir-me bé, però no. I el cas es que ja anaves a començar “los caminos raros” però has fet tart. Si, eixes són les 3 paraules: HAS FET TART. Han tancat el bar, la tenda o no val a estudiar el dia d’abans de l’examen. És així, o ara o mai. I, segurament será mai.

I has perdut el temps. No hi ha cosa més horrible també, que notar que has perdut el temps. Si ja hi ha poc, com per anar perdent-lo.

Sinserament, i des de la meua humiltat puc dir que, si bé jo soc un gran exemple de cobardia, si alguna cosa reclama la teva atenció, en eixe momento hi ha que reaccionar. Per més extrany que siga el camí per on estas marcant les petjades, sempre hi ha un final d’aquest. I és això el que volem. Un final. Un sol·lució, una coclusió. Però no venen soles, hi ha que anar a buscar-les.

No m’agrada donar consells, però permitiu-me l’excepció. Esperar “a veure-les caure” no. Això solament es fa amb la plutja.

Però clar, les oportunitats són momentànies. I, desgraciadament, hi ha espabilats que solament es donen compte quan ja han passat. O pot ser no. Pot ser eres ben concient del que t’estan oferint però el factor “por” és massa gran. Por que t’impedix avançar, i et deixa en un segon pla. Com vetgent els bous darrere de la barrera. Tens ganes de baixar d’ella però el bou està ahí, esperan que baixes per fer-te mal.

Bé doncs, concloent, solament dir que, després de perdre moltes oportunitats importants en esta vida, quasi que preferisc oblidar que algun dia les vaig tindre, doncs si ho pense massa, pot ser tinga més pena que altra cosa.

NO MORE WO... PPORTUNITIES

Siempre hay un trozo averiado del dia que no puedes borrar pero te gustaria...