Hola amics de la nau del misteri.
Si. Ara ja ho se. Ja se el que és. Ja se com afrontar-ho. Un refugi. Una cova, però amb llum. Com amagar-se baix dels llençols. Sí, això és, un refugi. I costa poc trobar l’entrada. És tan fàcil com pensar-ho i voilà, ja ests dins. Per sempre. Dia i nit. Amagat entre records, eixos que et fan pensar el dia que descobrires el refugi. I et fa por saber que vas a trobar-te allí dins, per això entres en silenci. Shh, que no s’entere ningú. És el teu refugi i vols que siga només teu. Quan ja creus dominar-lo, cada passadís, cada paret, cada deliri, pares. T’atures a pensar si realment eixe és el teu racó i, si bé no ho tens gens clar, còmode és. Descobreixes que és confortable i ja estàs venut. Ara com ixes? Més bé la pregunta és: vols eixir? Allí s’està calentet. Tranquil. Suau. De somnis... I, si, vols eixir. Perque eixos somnis són els que t’espenten fora, els que et fan rabiar. Són el que tu voldries, sincerament. I, allà dins del teu refugi, ho tens. A la ment. I, si decideixes eixir? S’esvaeixen, com un Castell de focs ¡Pum! I, ja està. I ja està. Motiu clar per a quedar-se baix dels llençols, de ficar-se a un racó de la cova i ser espectador. A veure-les vindre. I, ahí, és quan caus. Quan la solitud del refugi comença a menjar-te. Primer els peus: eixos que han caminat tant, han dit poc, i han perseguit. Un poc més amunt... els genolls. Que s’ han doblat per a suplicar, que han notat el calor d’una mà o han perseguit. I més amunt. L’estomac. Que ha digerit, centenars de vegades, les papallones d’una mala estona, o d’una bona, i la cintura que t’ha fet ballar al ritme dels corrents de vent provocats per algun nom. Et menja. R’ràpidament ascendint. El cor. Que ha bategat tanta emoció, tanta adrenalina i tantes esperances. Que ha odiat, però també estimat. Però ràpid, que desapareix. S’et menja pel coll. Que ha mostrat fortalesa en moments equivocats i por en els pitjors dels moments, com les tortugues. Ha aguantat nusos de sentiments i, després, ha sabut com salvar-se d’ells. La solitud del teu refugi et menja els llavis, que tant estimes. Perque guarden grans records, secrets i moltes paraules que mai no diràs. El ulls, la mirada, que tantes vegades han vist, han cregut veure o han buscat. Que tantes emocions han demostrat, amb llàgrimes o sense... I ja has desaparegut. Formes part de la sorra del sol del refugi, formes part del vent... formes part del passat.
Ens agraden els refugis. Eixe que es sol anomenar “el meu racó de pensar”o “el meu espai”o, inclús, “la meua guarida”. Meu. I de ningú més. El problema ve quan és “teu”. Perquè poden passar dues coses. La primera és que et trobes la porta tancada. Doncs fas mitja volta i buscar un “meu”on pensar en l’error. I, la segon, què passa si la porta està oberta? Si em dius que no vols entrar, no m’ho creuria. Pots tenir la desgràcia (o sort, segons ho mires) de no trobar res interessant, o pots trobar-ho tot. Tot. Tot el que creus que et falta, tot el que et complementa. I no pots parpadetjar, tens por de perdre informació, qualsevol detall. Estàs atent. Amb els cinc sentits. En aquell refugi que no és teu, i no et sents com un lladre. I comences a empapar-te de tot, de sensacions, d’il·lusió... D’un blau mar, eixe que ni és blau ni és verd i que t’ho diu tot; D’un rosat que t’hipnotitza, que es mou, pareix com que et crida; Daurats que t’il·luminen el camí per a que entres més al refugi robat; Negre, però no tens por perquè després ve el blanc, lluminós, tan viu. I, allí, entre aquells racons, aquell sostre alt, tintat de blanc, un blanc que sembla el color de l’os, decideixes quedar-te. Embriagat de les anteriors llums. Sentat. Al·lucinant. I... ¡pum! Solitud. No cal dir que passarà ara. I acabes desapareguem-te. Com ensenyar-li una galeta a un cadell, pensar que serà seua i llançar-la lluny, ben lluny... La seua frustració pot arribar a nivells mai medits anteriorment.
I per què ho se ara? Per què el racó de pensar? Pensar, en què? Fàcil. Tots em llegit alguna novel·la en la nostra vida. Més curta, més llarga. De dimonis o d’àngels. D’una història d’amor un d’una d’odi. Què més dona! Són això, novel·les. Lletres, paraules, pàgines que llitges una darrere de l’altra, fins el final. A estones més curtes o més llargues. Fragments més divertits que d’altres. Però un paràgraf darrere un altre, una imatge darrere una altra. I el final. I entre aquelles fulles es guarden les vides de personatges, d’histories que algú ha pensat veges tu a saber per què. Però per a sempre. Sempre. I, al nostre racó, al nostre refugi, baix dels nostres llençols intentem això: escriure la nostra pròpia novel·la, la nostra pròpia historia. No dic aquella en la que ens convertim en prínceps i princeses ni en sers mítics, no no, dic aquella novel·la que vivim dia a dia. Un minuts darrere altre, una hora darrere una altra, fins al final. Estones més entretingudes que altres, però pas a pas. I poc a poc, vas perfilant el que pot ser el best seller de l’any o la novel·la que ningú veu a les prestatgeries. És igual, fora com fora, fixa’t, estàs escrivint-la des del teu racó, des de el teu refugi, de vegades com a espectador i d’altres com a protagonista. Però des de baix dels tus llençols, la teva atmosfera, que solament es veu pertorbada per factors externs. Que et fan borrar l’ultima línea i reescriure-la. Però és la teua novel·la. La novel·la del refugi. “Meu” refugi.... Novel·la per sempre. Historia per a sempre. Allí estàs, entre aquelles fulles que, quasi quasi, et perfilen elles a tu que tu a elles. Meua historia...
No sembla tan difícil, veritat?. Tens el refugi, si no el crees; tens el paper i la ploma i tens temps. Ah, però què hi ha cap problema? Si? Ho intente adivinar? El “meu” s’ha convertit en el “teu”, a què si? Doncs passa que ací en som molts a la vila dels refugis aliens. Alguns no podreu o acabareu per decidir que no voleu entrar, veges tu a saber perquè. Però els que estem dins, ja impregnats de blaus mar, ni verd ni blau. O pot ser són tonalitats de marrons de la tardor. De rosats, dorats o bé rotjos intensos i negres, com panteres. Qui sap quants colors ens espitgen a entrar, a entregar-nos. A intentar escriure la nostra novel·la baix de sostre aliè. Val la pena intentar-ho? Clar que sí... Però compte, la solitud et menja, poc a poc... fins la mirada que ha vist, ha cregut veure o ha buscat eixos colors.
